Millor que hagi at el dia de la Dona, que encara falta molta conscienciació. Gairebé totes les dones del meu entorn treballen o han treballat no només a casa seva. Encara que de vegades se senti el comentari de “com m’agradaria un marit que em mantingués”, és del tipus “si em toqués la loteria”. A més, també he sentit més d’un home dir que no li importaria ser un mantingut i viure sense treballar.
Visc en un entorn en el qual no treballar no és una opció, al contrari, treballar s’inscriu en el desenvolupament personal. Una altra cosa és com després es comporti amb cadascú el complex mercat laboral. Per això, només puc aplicar la premissa que corre a les xarxes d’“escoltem, no jutgem”, excusa que pot emparar qualsevol cosa difícil d’acceptar sense criticar.
I és que als Estats Units, i s’ha observat també en altres països desenvolupats, hi ha un corrent creixent, que ja va començar abans de la covid, de dones joves que argumenten que no volen treballar. I això que als EUA els sous són superiors als d’aquí i l’atur entre les menors de 25 anys és quatre vegades inferior.
Les raons esgrimides per aquestes dones són diverses, des de les d’influència religiosa o d’ideologia ultraconservadora a què s’acullen les tradwives, a d’altres aparentment més modernes i fins i tot reivindicant el feminisme. Donen per fet que igual que han fet els seus pares, un marit les mantindrà –moltes diuen aspirar a homes que guanyin “sis xifres a l’any”, més de 100.000 dòlars, encara que el salari mitjà es situa entorn dels 70.000–. Asseguren que l’obligació de l’home és “proveir” i la d’elles cuidar-se de la família, la llar i de si mateixes, que ja és molt.
Lee tambiénCop de peu de les futbolistes
Són dones blanques i negres, que semblen ser de nivell econòmic i educatiu mitjà o baix. No expressen desitjos d’independitzar-se; els resulta ofensiu que la parella no els pagui absolutament tot des de la primera cita o que no vagi posant béns al seu nom. Quan se separen, busquen un altre baby daddy i lluiten per les pensions de manutenció. També hi ha joves que treballen, però en ocupacions d’exigència mínima, els anomenats lazy girl jobs. Defugen ocupacions que exigeixin dedicació o tenir una carrera professional.
Entre els qui estudien aquestes tendències hi ha valoracions diferents, com que les joves d’avui són més gandules i consentides; que viuen en un món irreal; que no volen viure per treballar per no sortir de pobre com els va ar a les seves àvies o a les seves mares, les suposades superwomen; o que és una rendició davant un mercat laboral precari en el qual sempre se les explotarà i hi trobaran sostres de vidre.
